L'herència dels gens

HERÈNCIA DE DOS CARÀCTERS 

En les pesoleres, l'al·lel per al color groc A domina sobre l'al·lel per al verd a, i l'al·lel de forma llisa B domina sobre l'al·lel de forma rugosa b.

Per tant quan es pol·linitzen varietats pures de plantes de pésols grocs i llisos amb plantes pures de pésols verds i rugosos, totes les pesoleres que s'obtinguen de la primera generació filial tindran pésols grocs i llisos.

Si les pesoleres heterozigótiques de la primera generació filial s'encreuen entre si, s'obtindra la segona generació filial.

COM ES DETERMINA EL SEXE

En l'espécie humana, el sexe de cada individu està determinat per una parella de cromosomes, anomenats cromosomes sexuals. Els altres 44 cromosomes són els anomenats autosomes.

En la dona, aquests dos cromosomes sexuals són iguals, X les dones tenen el genotip XX.

L'home poseeix dos cromosomes sexuals de diferent mida: un és cromosoma X, és el més gran i l'altre és el cromosoma Y. Els homes tenen el genotip XY.

El sexe s'hereta com qualsevol altre caràcter. Durant la meiosi, els gàmetes amb el cromosoma X o amb el cromosoma Y es produeixen en la mateixa proporció.

Per tant hi ha un 50% de probabilitat que nasca un xiquet i 50% de que siga xiqueta.

bibliografia: La informació esta extreta del llibre de quart.

L'herència dels gens

ELS GÀMETES TENEN UN ÚNIC AL·LEL PER A CADA GEN

Els gàmetes humans són cèl·lules haploides que es produeixen durant la meiosi . Contenen 23 cromosomes, un de cada parella de cromosomes homólegs. Per tant, per a cada gen, els gàmetes disposen d'un únic al·lel.


LA ÚNIO DELS GAMETES S'ESDEVE A L'ATZAR

La únio de un espermatozoide amb l'òvul s'esdevé a l'atzar, amb independència dels gens que continga.


DESCENDÈNCIA ENTRE INDIVIDUS HOMOZIGÒTICS

La descendència d'un individu homozigòtic dominant i un homozigòtic recessiu, el 100% dels fills seran heterozigòtics, el caràcter recessiu sembla que ha desaparegut de aquesta generació filial.
Aquestes observacions perteneixen a la primera llei de Mendel o llei de la uniformitat en la primera generació filial.


DESENDÈNCIA ENTRE INDIVIDUS HETEROZIGÒTICS

La descendència entre individus heterozigòtics, constitueix la segona generació filial.
Apareixen els tres genotips possibles: AA, Aa i aa. Aquesta parella tindrà el 75% de fills amb unes caracteristiques i el 25% restants amb altres. El caràcter recessiu torna a aparéixer en la segona generació.

Aquestes observacions formen part de la segona llei de Mendel o segona generació filial.


bibliografia:  Aquesta informació esta extreta del llibre de quart.

Principis i conceptes básics de la genética.

la genètica és la part de la biologia que estudia l'herència dels caràcters, el comportament dels gens dins les cèl·lules i la seua transmissió de pares a fills. La genética es va iniciar amb els treballs de Medel al s.XIX.

DOS GENS PER A UN CARÀCTER
Els gens són fragments de l'ADN que contenen la informació genètica de cadascun dels caràcters hereditaris. Els gens es trasmeten de pares a fills a través dels gàmetes que es produeixen durant la meiosi.

Els gens es troben en els cromosomes i cada gen té dues alternatives, que es denominen al·lels, un a cada cromosoma.

Per a estudiar com es comporten els gens, considerem, per exemple, el caràcter pigmentació de la pell. Aquest caràcter està determinat per un gen que controla la producció d'un pigment anomenat melanina.

Cada individu poseeix dos al·lels per a aquest caràcter, un a cada cromosoma. Un d'aquests al·lels , M, permet que les cèl·lules de la pell produïsquen melanina. L'altre, m, no permet que les cèl·lules produisquen melanina. Els individus que poseeixen els dos al·lels iguals, MM o mm s'anomenen homozigòtics, mentre que els individus amb gens diferents, Mm, s'anomenen heterozigòtics o híbrids.


GENOTIP O FENOTIP
S'anomena genotip el conjunt de gens que té un individu.

L'aparença externa d'un caràcter genétic s'anomena fenotip.
El fenotip d'un individu depén principalment del seu genotip, és a dir, dels gens que poseeixen les seues cèl·lules.


AL·LELS DOMINANTS I RECESIUS
Un al·lesl dominant té el mateix efecte quan la persona és homozigòtic presenta un fenotip intermedi entre els dos progenitors.

s'anomena codominància l'expressió simultània dels dos al·les.



bibliografia: aquesta informació esta treta del llibre de 4º de biologia

tectònica de plaques

LA TECTÒNICA DE PLAQUES: UNA TEORIA SOBRE LA DINÀMICA TERRESTRE
La teoria de la tectònica de plaques permet explicar molts dels processos geològics que tenen lloc en el nostre planeta.
Així, aquesta teoria explica com i on es forma escorça continental i oceànica; la disposició actual dels continents i el seu moviment al llarg dels temps geològics; la formació i l'expansió dels oceans; el lloc de formació de molts tipus de roques i de jaciments minerals, i el relleu terrestre.
També explica per què determinats arxipèlags estan vorejats per grans fosses oceàniques i la distribució geogràfica dels volcans i dels sismes.

LES PLAQUES LITOSFÈRIQUES
Segons la teoria de la tectònica de plaques, la superfície de la terra està dividida en peces o plaques rígides, de formes i dimensions diferents, anomenades plaques litosfériques o tectòniques.
Les plaques formades per litosfera tenen un gruix mitjà de 100 km i es desplacen per damunt del mantell a una velocitat mitjana de diversos centímetres per any.
Hi ha tres tipus de escorça: oceàniques, continentals i mixtes.
Els límits entre les plaques són zones d'una gran activitat sísmica i volcànica.
Quan es va formular la teoria de la tectònica de plaques es van definir set grans plaques: Eurasiàtica, Nord-americana, Sud-americana, Africana, Indoaustraliana, Antàrtica i Pacífica. Més tard: Nazca, la del Carib, la Filipina i l'Aràbiga entre altres.

Bibliografia:
Aquesta informacio le tret del llibre de quart.

La formacio dels fons oceanics

L'ESTUDI DELS FONS OCEANICS
Fins fa poc mes de 50 anys es pensava que els fons oceanics eren grans planes cobertes de sediments.
Es va comensar a estudiar l'Atlantic nord. Per a fer-ho, es van utilitzar vaixells equipats amb instruments per a determinar la profunditat (esondes i barimetres), es va arribar a les conclusions seguents:
-En el centre de la conca oceanica hi havia una gran elevacio muntanyosa, la dorsal oceanica, amb un solc central, el rift.

-La capa de sediments era molt mes prima del que s'havia suposat.

-Els fons oceanics eren relativament joves: no s'hi van trobar roques de mes de 180 milions d'anys.
Mes tard van observar que els epicentres dels terratremols que s'havien produit en aquella zona se situaven al llarg de la dorsal.

LA TEORIA DE L'EXPANSIO DELS FONS OCEANICS
Harry Hess va ser un geoleg nord-america que va comensar a estudiar els fons del Pacific i va observar que hi ha una serie d'elevacions volcaniques submarines de superficie plana, guyots, que estan alienades desde la dorsal.
Robert Dietz i Harry Hess van enunciar una nova hipotesi: l'expansio del fons oceanic, que proposva que en la dorsal es forma continuament litosfera oceanica.

Bibliografia:
Aquesta informacio le tret del llibre de biologia de 4

La deriva continental

LA TECTONICA DE PLAQUES
La tectonica de plaques es una teoria que explica els processos geologics que tenen lloc en l'interior de la Terra i les seues consequencies en la superficie terrestre.

ELS CONEIXEMENT ANTERIORS A LA TEORIA DE LA DERIVA CONTINENTAL
Durant els s. XVI i XVII, els cartografs van observar les costes d'America i d'Africa i van considerar sense poder-ho explicar, que pareixien fragments d'un continent mes gran i que, si aquests fragments s'aproximaven, encaixaven d'una manera quasi perfecta.

LA TEORIA DE LA DERIVA CONTINENTAL
En 1912, el cientific Wegener va enunciar la teoria de la deriva continental, que li permetia explicar la forme i la disposicio dels continents i els oceans, i l'origen de les muntanyes.
Segons Wegener, fa uns 300 milions 4'anys tots els continents estaven units formant un unic continent (Pangea), envoltat per un ocea. Aquesta massa continental es va comencar a trencar fa 200 milions d'anys, i els fragments viatjaren a la deriva fins que van arribar a la posicio actual.
Per a Wegener els continents es desplasaven damunt el fons oceanic, la cual cosa li permetia explicar la formacio de les cadenes muntanyoses, perque quan un continent viatjava a la deriva, si la sdeua zona frontal trobava resistencia, es plegava.

FORMACIÓ DE LA TERRA

historia de la terra:

 La història de la Terra comprén aproximadament 4.600 milions d'anys (Ma) ,1 des de la seua formació a partir de la nebulosa protosolar. Eixe temps és aproximadament un terç del total transcorregut des del Big Bang, el qual s'estima que va tindre lloc fa 13.700 Ma.2 Este article és un resum de les principals teories científiques de l'evolució del nostre planeta al llarg de la seua existència.

 l'origen:

  L'origen de La Terra és el mateix que el del Sistema Solar. El que acabaria sent el Sistema Solar inicialment va existir com una extensa mescla de núvols de gas, roques i pols en rotació. Estava composta per hidrogen i heli sorgits en el Big Bang, així com per elements més pesats produïts per supernoves. Fa uns 4.600 Milions d'anys, una estrela pròxima es va transformar en supernova i la seua explosió va enviar una ona de xoc fins a la nebulosa protosolar incrementant el seu moment angular. A mesura que la nebulosa va començar a incrementar la seua rotació, gravetat i inèrcia, es va aplanar conformant un disc protoplanetario (orientat perpendicularment a l'eix de rotació) . La major part de la massa es va acumular en el seu centre i va començar a calfar-se, però a causa de les xicotetes pertorbacions del moment angular i a les col·lisions de les nombroses runes generats, van començar a formar-se protoplanetes. 

vida:

 La vida va sorgir en la Terra potser fa uns 4.000 Ma, encara que el càlcul de quan va començar és prou especulatiu. Generada per l'energia química de la jove Terra, va sorgir una molècula (o diverses) que posseïa la capacitat de fer còpies semblants a ella mateixa -el «primer replicador»-. La naturalesa d'esta molècula es desconeix. Esta ha sigut reemplaçada en funcions, al llarg del temps, per l'actual replicador: l'ADN. Fent còpies de si mateix, el replicador funcionava amb exactitud, però algunes còpies contenien algun error. Si este canvi destruïa la capacitat de fer noves còpies, no podia fer més i s'extingia. D'una altra manera, alguns canvis farien més ràpida o millor la rèplica: esta varietat arribaria a ser nombrosa i reeixida. A mesura que augmentava la matèria viva, la 'comida' anava esgotant-se, i les «cadenas» explotarien nous materials, o potser detenia el progrés d'altres «cadenas» i arreplegava els seus recursos, arribant a ser més nombroses.

 Fotosintesi i oxigen:

 Probablement les primeres cèl·lules eren totes heteròtrofes, utilitzant totes les molècules orgàniques (inclús les d'altres cèl·lules) com a matèria primera i com a font d'energía.11 Així com el subministrament de menjar disminuïa, algunes van desenrotllar una nova estratègia. En vegada utilitzar els cada vegada menors grups de molècules orgàniques lliures, estes molècules van adoptar la llum solar com a font d'energia. Les estimacions varien, però fa uns 3.000 Ma,12 quelcom semblant a l'actual fotosíntesi s'havia desenrotllat. Açò va fer que l'energia solar disponible no sols per als autòtrofs sinó que també per als heteròtrofs que es nodrien d'ells. La fotosíntesi consumix prou CO2 i aigua com a matèria primera i, amb l'energia de la llum solar, produïx molècules riques en energia (els carbohidratos).

BIBLIOGRAFIA:

http://es.wikipedia.org/wiki/Historia_de_la_Tierra#Origen